Runrún

Runrún: Article de l'Imma Monsó
Dissabte 15 de Març del 2008
"La Vanguardia"


L'aparició de programes com "Supernanny" no es fan perque sí.
Responen a la preocupació ascendent de la societat respecte a la incapacitat per part dels pares a imposar límits.

Es fa una pregunta: què és el que impedeix que molts pares no retirin el recolçament que tenen davant els seus fills? La por a baixar l'autoestima? Un noi amb l'autoestima elevada i un comportament inapropiat és el perfecte candidat perquè la vida el deixi amb l'autoestima feta pols. Per ser un bon pare no és imprescindible ser un àngel.
Ser pares és marcar límits, exercir d'educadors, no de models.

Un altre fet que esmenta entre altres és que Sarkozy intenta introduïr a França la bona educació a les escoles através de les formalitats com aixecar-se quan sona la marsellesa. Ella comenta que aquesta no és la solució per acabar amb la continua degradació del sistema escolar.
Només la complicitat dels pares (prendre mesures comunes respecte l'educació dels seus fills) permetrà que a l'aula s'inverteixi menys temps en consignes òbvies i més en la instrucció que fonamenta l'ensenyament de qualitat.


Crec que té raó. Avui en dia sembla que anem enrere. Ho escoltem diàriament per a tot arreu. Alguna cosa s'ha de fer ja. Però d'altre banda no crec que la culpa sigui només dels pares. L'escola també hi té a dir. Avui en dia és consenteix i es permeten moltes més coses però això no crec que influeixi en l'educació que es dur a terme a l'escola.